Ens ajudes a saber
per on passa la fauna?

Breu introducció a la connectivitat ecològica

Ecologia del paisatge

En primer lloc caldria fer una aproximació al que s’anomena ecologia del paisatge, una disciplina científica (de fet la superposició de camps científics diferents) que estudia la relació entre la forma (és a dir, la manera en que es disposen a l’espai els diferents elements del paisatge) i els processos que s’estableixen entre els diferents elements de l’ecosistema. La IALE és l’associació internacional de científics dedicada a l’estudi de l’ecologia del paisatge.

Aquests relacions entre forma i procés varien en funció de l’escala a que s’estudien, i tenen també una estreta relació amb el temps (la velocitat amb que canvia el paisatge) i, per descomptat, amb les ciències socials i amb el planejament territorial, és a dir, la manera que tenen les administracions d’ordenar el territori de forma que sigui compatible el desenvolupament social amb la biodiversitat.

Per tant, al parlar de la connectivitat ecològica, no solament es parla d’una estratègia conservacionista: es parla de processos territorials que operen a diferents escales ; es parla de de transformació del paisatge; d’ordenació del territori (i les infraestructures); d’ecologia de la conservació i, en el cas d’aquest projecte, de la informació necessària per a una major eficiència en la gestió de la connectivitat ecològica.

La transformació del paisatge

Serra de Galliners. Vol Americà (1956).

 

El mateix territori, 53 anys desprès

L’activitat humana és el principal factor de transformació del paisatge. Apareixen urbanitzacions, polígons industrials, carreteres i autopistes,… Tanmateix l’activitat humana també és un factor de transformació quan abandona activitats com són els conreus extensius de secà. L’abandonament dels camps de cereal, dels oliverars i dels fruiterars de secà, comporta un fort impacte per a moltes espècies que veuen desaparèixer el que ha estat el seu hàbitat durant mil·lennis.

Si mirem a una escala encara més petita podrem apreciar com funcionen les barreres construïdes per l’home.

Detall del vol del 1956.

Imatge satèl·lit del 2010. Sembla impossible, però els senglars encara travessen aquest territori. Un col·lectiu naturalista ens ho va demostrar!

 

La transformació dels hàbitats i la fauna: metapoblació i fragmentació.

Imagineu-vos una població de picots en un paisatge forestal primigeni, on la disponibilitat d’hàbitat és màxima.

L’activitat humana comporta reduccions de la superfície de l’hàbitat favorable, i una primera separació de la població global en un conjunt de sub-poblacions que romanen interconnectades.

Tenim així una metapoblació: un conjunt de “poblacions” d’una espècie que habiten una xarxa d’hàbitats viables que se situen de forma suficientment propera com per permetre la dispersió entre les diferents “taques d’hàbitat”.

Un conjunt d’hàbitats favorables, separats per hàbitats que oposen resistències diferents a la presència dels picots i que, en estar suficientment propers, conformen una xarxa d’hàbitats que manté una metapoblació. Les zones d’hàbitat massa petites com per mantenir una població estable, serveixen com a zona d’alimentació pels picots que viuen en “illes” més petites; i serveixen també com a “pedres de creuar un toll”, és a dir, com a petites illes que faciliten el pas d’individus entre illes més grans.

Una transformació del paisatge més intensa termina per crear problemes de fragmentació: les àrees “nucli” resten massa separades de les àrees “embornal”, on les “illes” d’hàbitat són massa petites com per mantenir una població estable que sigui resistent front a possibles pertorbacions. Per exemple, un incendi o una sequera podrien eliminar les poblacions més petites, que ocupen hàbitats favorables més petits i, sovint, de menor qualitat.

Els picots que viuen a les “illes” més petites, han d’invertir més energia en obtenir menjar. Com que la població és més petita i més vulnerable, una malaltia o una reducció dràstica dels recursos tròfics (menjar), pot comportar extincions locals. Vosaltres podeu ajudar identificant aquests colls d’ampolla i proporcionant informació que digui on millorar la situació de les “illes” buides, per tal d’afavorir recolonitzacions des de les zones d’hàbitat que encara mantenen poblacions estables.

Una aproximació territorial

La connectivitat ecològica és un atribut del paisatge que resulta essencial per la conservació de la biodiversitat. El concepte de xarxa d’espais naturals (ecological network) integra el concepte de metapoblació a la planificació dels espais protegits.

En termes de cartografia, una metapoblació es podria representar així.

I la cartografia d’una xarxa d’espais naturals es pot representar amb les “core areas” o àrees nucli, que són els hàbitats de major interès ecològic; les “buffer areas” que són les franges d’hàbitat “subòptim”  que tenen la funció d’esmorteir l’impacte de l’activitat humana sobre els hàbitats òptims; i, finalment, els “greenways” o corredors verds, que tindrien la funció d’interconnectar els diferents hàbitats òptims.

Esquema d'una xarxa d'espais naturals o "ecological network"

Els corredors poden ser de diferents tipologies.  Mostrem ara una classificació feta per Bloemmen en 2004.

La matriu territorial

Ja en 1991, Paul Opdam descriu la fragmentació del paisatge per a una espècie imaginària tal i com es mostra a continuació.

Descripció feta per P. Opdam en 1991 de la fragmentació del paisatge per a una espècie imaginària

Aquesta descripció complicava encara més la tasca dels planejadors territorials: cal fer una xarxa ecològica per a cada grup funcional d’espècies. Per exemple, el que és adequat pels picots no resulta òptim per a espècies pròpies dels espais oberts i que fan niu a terra, com són les aloses. Cal pensar en grups funcionals d’espècies i entendre el paisatge com un mosaic de diferents hàbitats que poden tenir diferents graus d’idoneïtat per a cada grup funcional d’espècies.

I cal també entendre la funcionalitat dels diferents components del paisatge. Per exemple, els marges agrícoles tenen un rol important en afavorir el moviment i la dispersió de la fauna. De fet són petites illes de biodiversitat amb estructura lineal.

Un marge agrícola al Vallès

I quan s’analitza el canvi del paisatge, la desaparició de la trama de marges agrícoles és un fet freqüent.

Així era la trama de marges agrícoles a Mollet el 1956

i així era la trama agrícola el 2010. Camps de majors dimensions i molts menys marges agrícoles.

Les “distàncies de salt” de la fauna

Quan es parla de distàncies entre “illes d’hàbitat” que emergeixen sobre una matriu territorial que complica a diferents nivells el pas de la fauna, resulta necessari pensar en la capacitat que tenen les diferents espècies per travessar aquesta matriu territorial.

 Els animals poden tenir moviments locals, que són els moviments dins el propi territori d’un individu i que parla dels recorreguts fonamentalment dedicats a la recerca de menjar. La major part de les petjades de toixó que trobarem als passos sota les carreteres formen part majoritàriament d’aquesta categoria.

Els mateixos animals poden tenir moviments dispersius per exemple, quan surten a la recerca d’una parella a l’època de cel, o quan els joves s’independitzen dels seus progenitors.  Possiblement aquests són els moviments més rellevants pel que fa al nostre projecte: molts animals moren quan viatgen a la recerca de parelles, o quan es veuen motivats a fundar un nou territori.  Molt possiblement les dades que facilitareu serviran per conèixer en quina època de l’any es verifica la major mortalitat per col·lisions per a moltes espècies. I si troben zones d’agregació d’accidents, podrem intentar dissenyar estratègies de remediació.

Els moviments de migració  són segurament escassos i poc coneguts a Catalunya. A banda dels ocells migradors, el cas de les anguiles és el més conegut, però també podrirem trobar casos de migracions anuals entre l’alta muntanya i les valls al Pirineu.

Les distàncies de "salt" de la fauna varien entre espècies i varien per a una mateixa espècie al llarg de la seva vida. Quina és la distància real?

I encara dues paraulotes més: connectància i connectivitat

Un concepte descrit per Baudry i Merriam el 1988 amb els mots en anglès de connectedness i connectivity. La connectància (connectedness) fa referència a com es disposen a la matriu territorial els diferents elements del paisatge, i fa referència a la forma en que s’estructuren les barreres i els elements facilitadors, com poden ser els marges agrícoles.

La connectivitat fa referència a un paràmetre del paisatge que descriu els processos mitjançant els quals les subpoblacions d’organismes que formen una metapoblació s’interconnecten formant una unitat demogràfica funcional.

Com veieu, sense el vostre ajut, el que dominarà seran els estudis recolzats solament a l’anàlisi  de la connectància, ja que solament necessiten imatges satèl·lit, programes informàtics (Sistemes d’Informació Geogràfica o SIG) i poca feina de camp.  D’altra banda, és molt difícil estudiar per a cada espècie (ni que sigui per grups funcionals d’espècies) com interpreten les diferents formes de paisatge (si els agrada o no, com poden nedar entre el mar de matriu territorial). Cal conèixer els requeriments específics que tenen les diferents espècies per creuar zones de matriu territorial sense hàbitat òptim ni marginal; i molt especialment necessitem conèixer això per dissenyar millor els passos de fauna sota carreteres i línies de ferrocarril.

Amb el vostre ajut el coneixement de la connectivitat ecològica a Catalunya pot fer un gran salt qualitatiu!

Un tractament òptim de la connectivitat ecològica hauria de poder identificar on són els principals “colls d’ampolla“. necessitem saber quines espècies es veuen afectades (per exemple, les salamandres tenen segur una problemàtica molt diferent de la dels cabirols).  Per aquesta raó, les vostres dades de presència de fauna a les zones d’hàbitat natural entre zones urbanitzades o carreteres  són de molta utilitat!

Hi ha també molts indicis que evidencien que la mida dels passos de fauna no és l’únic factor important.  El context, l’estructura de la vegetació a l’entorn del pas, l’ús del sòl a les zones properes, són també factors rellevants. I encara més si resulta que hi ha diferències entre grups funcionals. Per exemple, els cabirols passen per forats més petits que les daines.  Però quins són  els límits; on són els passos que encara són funcionals?  solament es pot saber amb la col·laboració  de gent com tu.  t’apuntes a caminsdefauna.cat?